22/2/09

Paisaje rural en vías de extinción

Interessant article de Paco Moreno a Las Provincias

Tienen un aspecto horrible, a pesar de que existe un compromiso de rehabilitarlas. Son las alquerías, barracas y cebolleros del sector urbanístico de La Torre denominado Sociópolis, en plenas obras de urbanización.

Cubiertas agujereadas, paredes sin pintura apenas, matorrales que tapan las puertas y estructuras enteras caídas en el suelo. Es el paisaje que dominan en las escasas construcciones que siguen en pie en todo lo que abarca la vista, a excepción de un conjunto rural en perfecto estado de conservación y que también se integrará en el nuevo barrio.

La promoción inmobiliaria del Instituto Valenciano de la Vivienda pretende ser un ejemplo de convivencia entre el paisaje rural y los edificios de viviendas. Una selección de estos inmuebles serán también referentes en arquitectura de vanguardia, al formar parte del proyecto original presentado en una Bienal.

De momento, lo que se observa es un grupo de alquerías en ruinas, algunas de casi imposible recuperación. No obstante, fuentes de dicho organismo aseguraron que sí está prevista su rehabilitación.

Uno de los mayores conjuntos corresponde a una fila de antiguas casas agrícolas. Dos están en manos privadas y serán restauradas, por lo menos según la intención del proyecto público. El resto, hay tres de titularidad municipal y otras también de propietarios particulares, se mantendrán en pie durante algunos años, aunque tienen periodo de caducidad.

Esto se explica porque molestan para la construcción de una rotonda, que servirá para unir el sector urbanístico con una carretera cercana. Sociópolis se extiende sobre 348.000 metros cuadrados de terreno agrícola, que fue recalificado en su día por el Ayuntamiento.

En total, se construirán 2.809 viviendas de promoción pública, algunas para venta y otras destinadas al alquiler. La idea, como se ha mencionado, es levantar las fincas dentro de grandes parques públicos, manteniendo el diseño y la actividad de huerta.

Otro ejemplo de construcciones arruinadas son los cebolleros, recintos de madera que están prácticamente en el suelo. Las mismas fuentes indicaron que en algunos se han retirado las piezas más características para poder reconstruirlos luego con los mismos materiales. Otra medida de prevención ha sido rodear las alquerías con una valla metálica y excavar una zanja alrededor, lo que impide que se pueda acercar un vehículo para robar con facilidad vigas de madera o cualquier otro elemento.

Acerca de las obras de urbanización, la primera fase está prácticamente acabada. Así, se han terminado todas las demoliciones, movimientos de tierras y saneamiento de aguas pluviales y residuales, por citar sólo tres ejemplos. También se ha colocado ya la instalación de gas y la destinada a las telecomunicaciones. Esto último es especialmente importante porque los autores del proyecto, con el arquitecto Vicente Guallart a la cabeza, han puesto mucho el acento en que el nuevo barrio esté dotado de conexiones inalámbricas para internet.

La segunda fase de las obras está algo más retrasada, por lo que se han solapado con la construcción de las primeras 518 viviendas protegidas, gracias a un acuerdo entre el Ayuntamiento y la Generalitat. El 75% de los pavimentos están ya listos, mientras que están puestas el 65% de las farolas previstas.

La última fase también incluye los jardines, los juegos infantiles y las instalaciones deportivas, donde apenas se ven las primeras obras. En lo que se refiere a la edificación de más viviendas, otra de las empresa privadas que participa en el sector ya tiene la calificación provisional para levantar 86 pisos protegidos.

De toda la superficie, algo menos de una tercera parte se destinará a zonas verdes, donde se cuentan también los campos de huerta que se mantendrán. Un acuerdo con los regantes de Favara permitirá el mantenimiento de varios kilómetros de acequias.

La previsión es crear 300 parcelas agrícolas. El proyecto contempla incorporar agua reciclada para el riego y huertos solares. Los servicios públicos se completan con un campo de fútbol, una piscina y un centro de arte y nuevas tecnologías. Esto último es especialmente importante porque muchas de las futuras viviendas se dedicarán al alquiler para jóvenes.

13/2/09

Entrevista a Mònica Oltra



Entrevista a Mònica Oltra al diari ADN.

12/2/09

Parole, parole, parole...

El pla d'acció per reduir més del 20% el CO2 naix sense pressupost.

H. García, Valencia Levante-Emv
El pla d'acció que l'Ajuntament de València haurà de presentar al gener del 2010 a Brussel·les per a reduir més enllà del 20% les emissions de CO2 en 2020 naix sense consignació pressupostària. La regidor de Canvi Climàtic, Mª Angels Ramon-Llin, va assegurar que el pla "no necessita aportació econòmica perquè és transversal". El Pacte d'Alcaldes firmat el dimarts per Rita Barberá a Brussel·les obliga a fer un inventari de CO2. Ni el consistori ni la Conselleria de Medi Ambient van facilitar ahir dades de l'emissió de CO2 de València. Els mesuraments actuals són "esporàdics", va dir Llin, i l'inventari serà una de les comeses del pla.
Per la seua banda, Els Verds van reclamar ahir a l'alcaldessa que passe de les paraules als fets. "La firma del pacte ha de servir per a presentar un programa detallat de reducció del gasto energètic"

6/2/09

Institucions i València C. F.

La ruïnosa operació urbanística del Mestalla propiciada pels governs municipals i autonòmics del PP porta al València C.F. a la pitjor crisi institucional de la seua història

Iniciativa del Poble Valencià ha mostrat hui la seua preocupació per la greu situació econòmica que travessa el València C.F. Per al portaveu d’Iniciativa Francesc Garcia “els governs del Partit Popular tant a l’Ajuntament de València com a la Generalitat són responsables d’esta situació per haver propiciat una solució financera al deute del club a través d’una operació urbanística especulativa que finalment a esdevingut un fracàs”.

Iniciativa a través de les seues diputades autonòmiques en el grup Compromís a Les Corts, Mónica Oltra i Mireia Mollà, ha presentat una bateria de preguntes al Consell perquè aclarisca i assumisca la seua responsabilitat en la fallida econòmica del València.



“Volem que el govern de Camps –ha declarat Garcia- es pronuncie sobre si a dia de hui considera que l’operació de l’estadi de Mestalla en el seu conjunt ha sigut un bon mètode per a sanejar els comptes del club. I considerem que Rita Barberà hauria de respondre a la mateixa qüestió. Des del govern municipal i autonòmic, en mans del PP, és va propiciar i autoritzar esta operació urbanística que el temps ha demostrat ruïnosa i ara han d’assumir la seua responsabilitat davant la situació econòmica tan delicada que travessa una de les institucions més importants del País Valencià”.

“El fons de la qüestió és el model econòmic que s’ha vingut impulsant des del Partit Popular en els últims anys, basat en la rendibilitat a curt termini a través de la construcció sense límits. En el moment que la bombolla immobiliària ha esclatat moltes entitats com el València CF s’han vist empantanades en projectes que a dia de hui no tenen cap viabilitat”.

Per a Francesc Garcia “ara és parla de què Bancaixa pot agafar el timó del club, però hem d’advertir al valencianisme i a la societat en general que existeixen seriosos dubtes sobre quina és la situació financera actual de la pròpia Bancaixa, ja que esta entitat financera ha caigut en el mateix parany que el València CF i de la mà del PP s’ha clavat en distintes operacions urbanístiques que també han fracassat. El Consell està injectant centenars de milions a les dos caixes valencianes i des d'’Iniciativa ja hem demanat la compareixença en Les Corts dels presidents dels consells d’administració tant de Bancaixa com de la CAM per a què informen de la seua situació actual”.

5/2/09

Ecosocialisme o barbàrie

Joan Ribó, Levante-Emv, 5-2-2009

Cal, per començar, demanar permís a la memòria de Rosa Luxemburg per emprar i modificar un terme que ella va utilitzar per primera vegada: «Socialisme o barbàrie». Servixca també com a homenatge a aquesta marxista profètica que va ser assassinada en la fracassada lluita pel socialisme en l´Alemanya de 1919. No arribà el socialisme i, pocs anys després, arribà la barbàrie del nazisme que costà dotzenes de milions de morts eradicar-lo d´Europa. Profètica també quan preguntava i reclamava a Lenin per la llibertat en la Revolució Russa de 1917.
Que ens trobem en una cruïlla a nivell econòmic no cal demostrar-ho. És una evidència arreu del món que només admet ja una comparació històrica: la crisi de 1929. A mesura que passen els dies es curiós veure com els economistes augmenten les comparacions amb aquella crisi, plantegen solucions que s´assemblen a les abordades pels dirigents en aquells moments i, fins i tot, recorden els teòrics que van inspirar les polítiques que permeteren l´eixida d´aquella situació. Keynes, del que, fins fa poc, ningú s´atrevia ni a nomenar-lo, apareix ara com l´economista més actual. Les seues propostes tornen a ser el manual de molts antics ferotges defensors del lliure mercat. Estem, com va demanar algun cap d´empresaris famós, en un «parèntesi de les lleis de mercat». És a dir: què l´Estat arregle el desficaci actual amb els diners de tots que després ja tornarem a la situació «normal».
Com eixir de l´actual situació? Sembla clar que caldrà des de les institucions públiques incentivar l´economia, crear mecanismes per a què el crèdit torne a fluir des de les institucions financeres que eviten el col·lapse de moltes empreses d´allò que anomenem l´economia real (sens dubte per a diferenciar-les de l´altra economia, l´anomenada economia de casino). Sembla evident (encara que el Govern no ho fa, almenys de forma clara) que caldria desenvolupar els grans serveis públics: ensenyament, sanitat, atenció a majors etc. I moltes altres coses que els economistes amb plantejaments keynesians ens podrien detallar.
Hi ha, però, dos aspectes que cal ressaltar. El primer recordar la política econòmica desenvolupada pels governs del PSOE i, sobretot, del PP: si avui no disposem d´institucions financeres potents per a fer fluir el crèdit amb rapidesa és, també, a causa d´una política de privatitzacions. Recordem un banc públic com Argentària que ara ens podria ser molt útil, si encara fora públic... Però el privatitzaren i avui segueix directrius que no coincideixen amb els interessos de la majoria. És lògic i normal, el banc està en mans d´uns quants. I els seus interessos no coincideixen als els de tots.
Podríem dir el mateix de la independència energètica. Si Endesa o Repsol foren públics no hi hauria hagut problemes que caigueren en mans catalanes, alemanyes, italianes o russes. Però foren privatitzades i avui segueixen els interessos dels seus amos que no som la majoria dels espanyols.
La política de privatitzacions de grans empreses ha impedit i impedeix tenir eines per afrontar l´actual realitat econòmica. No voler ni plantejar-se la possibilitat de nacionalitzar entitats financeres com s´està fent Gran Bretanya o Alemanya, pot convertir-se en un error garrafal a l´hora d´encarar l´actual crisi fruit d´un fonamentalisme neoliberal que avui ja ningú s´atreveix a defensar.
Però, com deia Albert Einstein: «No podem resoldre els problemes utilitzant els raonaments que vàrem emprar per a crear-los». La crisi actual té molts elements nous caracteritzats per la insostenibilitat mediambiental en aspectes com la bambolla urbanística, la crisis alimentària, el canvi climàtic, l´esgotament de recursos, etc. Tornar a reincidir en estes polítiques, encara que fora des d´una vesant neokeynesiana, seria un gran error. Cal potenciar el consum i la inversió que genere llocs de treball, però no de qualsevol forma. A la vegada que comencem a treballar per eixir de la desfeta econòmica actual, hem de redirigir l´economia en la via de la sostenibilitat mediambiental. En la direcció de les energies alternatives (com sembla que Obama vol potenciar) i l´estalvi energètic. Fomentant el transport sostenible, (tren, transport públic, etc.) fen lloc de crear infraestructures a lo loco. Impulsant una agricultura que pense en la sobirania alimentària i la qualitat ecològica dels aliments. Apostant d´una vegada per totes per la investigació i el desenvolupament. Desenrotllant els grans serveis públics, etc.
Els perills d´una nova barbàrie com la patida després de la crisi de 1929 amb la segona guerra mundial, no es poden menysprear. A la insostenibilitat en la manca de recursos naturals com l´aigua, els aliments, els metalls, el petroli, etc... s´afegeixen ara els problemes que ja comença a generar el canvi climàtic i que s´agreujaran any rera any. Cal, i es pot, donar solució als mateixos allunyant els perills d´una nova barbàrie. Però les solucions passen necessàriament per dos conceptes: el socialisme i el respecte al medi ambient. Dit d´una altra manera: l´ecosocialisme.